Pep Plana, voluntari de la Fundació Utopia, finalista del 2n Concurs de relats de voluntariat social amb “Donar i rebre no té edat”

Cartell del 2n concurs de relats de voluntariat social. Imatge: FCVS

“Donar i rebre no té edat“, de Pep Plana, voluntari de la Fundació Utopia, és un dels relats finalistes del 2n Concurs de relats de voluntariat social de la Federació Catalana del Voluntariat Social (FCVS).

Enhorabona Pep i a tots els i les participants i guanyadors d’aquest concurs!.

Donar i rebre no té edat

Plovia. En Pere anava pensant mentre portava la moto. Les gotes relliscaven pel casc mullant la roba. El cotxe estava al mecànic i acompanyava la seva filla Sandra, de 16 anys, a veure la Rosa en un geriàtric de la ciutat. S’havia compromès amb l’entitat. Era voluntària.

La noia explicava poc. Ell sabia, però, que es tractaven pel nom i amb respecte. La jove estava contenta, se sentia útil. Ja n’hi havia prou.

A ell li passava igual quan, amb la colla, redactaven projectes de cooperació en el seu temps lliure. Lluny, un jove podria fer riure els nens. Si aconseguien diners, sabia que l’Alvaro hi dedicaria gran part del seu temps. Compraria al mercat “atol” i “tortillas” i els faria jugar amb qualsevol cosa – a Guatemala hi ha moltes escombraries per reciclar. Al locutori, mentre menjaria es connectaria al Facebook. Hi penjaria les fotos del mòbil , se’l veuria borrós però content, seria el rei dels somriures – possiblement de petit tampoc va riure gaire per la maleïda guerra.

Damunt la pujada, pensà en el seu pare – recentment mort – que amb 90 anys visitava “vells” a l’hospital. Donava temps i escalf, no tenia res més. Els “vells” estaven contents, el seu pare també.

Prop de la porta del geriàtric, evocà les imatges de l’avi. A principis del segle passat el poble el va triar per fer de Jutge de Pau. Confiaven en ell, deien que era un “home bo”.

Van arribar. Es tragueren el casc.

Amb un somriure a la comissura dels llavis, feu un petó a la Sandra i aquesta entrà. Mentre s’allunyava, somreia. Sentia l’aprovació del pare.

Ja a casa, assegut a terra, explicava històries familiars a la Núria de 12 anys. La mirava il·lusionat, gairebé absort. “Tu també seràs voluntària”, li va dir”. La nena respongué: “Ja ho sóc papa, t’escolto a tu !”.

La Marta, la seva dona, somreia en un racó tot llegint el diari. “Hi ha moments en que és millor callar i deixar créixer”, murmurà.

Se sentí la porta, era la Sandra. Havia perdut l’autobús. Anava molla i deixà el terra brut.

Encara plovia.

Pep Plana Farré

Voluntari de Fundació Utopia Girona